ARBRES EN PERILL D' INANICIÓ

Segons un estudi publicat a la revista Nature a finals de novembre de 2012, de les 226 espècies estudiades en 81  diferents ecosistemes i/o indrets representatius de tot el món, el 70% dels arbres es troben en greu perill d'inanició. El equilibri hidric de les plantes ha estat "tunejat" durant centenars de anys per a ser el més competitiu amb un marge estret de variacio d'acord amb els extrems "naturals" del medi concret on s'ha desenvolupat i poder així sobre viure a la selecció natural. Es per aquest motiu i contràriament al que es creia, qualsevol desviació en sentit d'augment de desequilibri hídric per sobre del que és habitual resulta en greus afectacions. Tant si ens trobem en un lloc on plou molt, com si ho fa poc. I és aquesta la novetat, pensavem que els arbres de llocs secs poden aguantar molta més sequera, i que els de llocs humits no trobarien a faltar una mica d'aigua.  Fals.

          Sequera al Cabrerès, de J, Mª Costa a Tv3.cat, espai terra. 2012.

Les plantes transporten aigua a travers d'una serie de conductes, el xilema, des de les arrels, per on entra en la planta passant per el tronc, les branques i branquillons fins a les fulles, per on surt en forma de vapor d'aigua per els estomes. Aquest moviment va contra la força de la gravetat i amb gradients osmòtics a nivell del terra sovint contraris al fluxe requerits per la planta. A més cal considerar la gran alçada que alguns exemplars d'arbres adults poden tenir, fent que aquesta pujada d'aigua, que ha d'arrossegar també els nutrients del sol, sigui un prodigi. La diferencia de potencial o de pressió del aigua entre el terra, la planta i l'atmosfera és la força que mou el conjunt i la succió que produeix l'evaporació de les fulles "estira" l'aigua amunt. Aquest poder de succió té uns límits que en les plantes de flors o angiospermes és molt proper a les condicions dites normals de la zona. Quan la força de succió és més del programat per la zona el xilema (teixit conductor) pot deixar de ser estanc i admetre bombolles d'aire fet que produiria una embòlia, altrament dit el circuit quedaria des encebat i  l'aigua deixaria de pujar per tota una secció del arbre. Les espècies més afectades són les més evolucionades, les angiospermes, mentre que les gimnospermes o coníferes tenen un marge en aquest aspecte més ampli. En canvi les coníferes produeixen menys reina en condicions d'estrès i aquest fet les torna més vulnerables als barrinadors que no "s'ofeguen" en ella.

Tot aixo es veu en els arbres en el seu estat natural, quan una part d'ells s'asseca sense la intervenció de insectes barrinadors, que quedarien descoberts en veure foradades  les unions de branques, o la soca. Aquest fenomen ja es veu sovint a Catalunya, en que ens trobem amb reduïda pluviometria i temperatures més altes del habitual la major part dels anys, sobretot del any 2000 endavant. Ara els boscos creixen menys  i moren més ràpid, com es veu aquest dies a Austràlia en que el resultat de temperatures extremes pot ser de focs descontrolats arreu.


Foto de Domenech Llop.
Alzines i Boixos morts per la manca d'aigua i les altes temperatures, setembre de 2012.
http://www.tv3.cat/espaiterra/les-teves-imatges/totsgratots/20/4227872





Boscos de Tossa, setembre 2012. Suros i alzines morts.
http://meteotossa.blogspot.com.es/2009/09/efectes-de-la-sequera-tossa.html